Aquestes darreres setmanes han estat pe no variar estresants, ja hem pasat unes eleccions autonómiques, i com tots ens diem, tot  continuarà igual, siguin d’un color o d’un altre tots van al mateix.

El fred arriba en tota la seva absoluta presència, els refredats, grips intestinals son mes presents que de lo normal els darrers anys, al treball, entre la gent del pis, la família, crec que a la llista ja gairebé no en queda cap que no hagi caigut entre els microbis de alguns dels virus gripals.

Tot plegat desde l’últim dia que vaig escriure farà gairebè un mes ha estat mogut, primer de tot el record per un company de treball, que la malaltia ha pugut amb la energia, la alegria i la vida que portava dins seu. Sensacións extranyes que mai acabarè de poder asimilar  i entendre, una ètapa mes de la vida, pero les reaccions mentals i físiques de la mort sobre la gent de l’entorn de qui et deixa son un misteri, imposibles de controlar molts cops, pots ser dur amb la mort de un pare o un germà, pero el cos pasa factura, encara que no vulgis el cos i el cap t’acaba fent pasar per males pasades sense tu voler-ho. Amb amics i gent propera es diferent, pero quan es en gent que encara te molta vida per endavant, gent que encara que no tinguis una forta amistat pero tens un lligam de companyerisme al treball, i que el tracte del dia a dia al treball et fa coneixel una mica, tot plegat fa que la perdua inesperada o injusta per una enfermetat el teu cap dongui voltes i voltes per entendre el funcionament.

La mort està sent massa present els darrers  anys, que ens fem grans i el fet que quan som mes nens, mes joves no en som conscients igual.

Apart d’aquesta tristor per la mort de en Joan López,  hi han hagut altres moments radicalment oposats, pasem de la mort a la vida, la visita llàmpec de la meva neboda d’any i mitg, que no parla, pero fa sorolls que desperten somriures inpagables, que camina ja en pas ferm,  pero germaneta meva que es cansarà d’anarli darrera perque no se li escapi,  unaltre detall, ara ja no em plora sempre al veurem, em plantejarè que amb els mesos m’estic tornant guapu i tot i la Júlia que es intel.ligent sen dona compte, jeje.

El millor ha estat que em ve amb la ma oberta a xocar els 5, el “5 a 0″, jeje, pobre vivint a madriz i sent del barça, de moment no es cansa de fer xoca els 5 una vegada darrera l’altre i desprendre un d’aquells somriures que us he descrit fa un moment.

El mes de desembre es principalment mes de festes nadalenques, falsetat i hipocresia, no sempre, pero si en part dels casos, on tots estem somrients  i desitjem el millor per a tots, i jo em pregunto, perque coll no u fem durant tot l’any? sense necessitat de grans tiberis, ni despilfarros als centres comercials.

M’agradaba el nadal, i m’agrada, sobretot quan en la meva ment son presents els records d’infantessa, on guardo tota la inocencia del nen que portem dins en aquells anys, com tots, i aquest any amb la mort del meu pare m’esta inveint dins meu masses records que a estones son dolorosos,  nadals amb els pares i els germans,  sensacions agradolces, fotografies amb blanc i negre que delaten que aquest home en que amb els anys la vida t’ha transformat anys era un nen innocent, i que encara que exteriorment no u sembli una mica de nen encara el porta dins. com tots.

Respecte al pis, tot va més ràpid del previst,  la setmana vinent ja instalen tota la cuina, aquesta setmana ja deixaràn enllestit el bany i tota la instalació électrica.  Al ritme que esta anant tot acabaràn un mes abans del previst.

Esta sent una experiència entretinguda, he tingut sort que fins ara els operaris son gent treballadora i que saben el que es fan, pq la veritat, algun cop que havia fet obres en altres llocs, m’havia trobat amb cada element que no em creia que puges tindre la jeta que tenia,  pero no tots els paletes i operaris de la construscció anaven a ser iguals no?

S’ha complert el que heu pasat per l’experiència de una reforma m’havieu dit, que el pressupost sempre s’acaba disparant,  pero bé, una bona inversió, m’esta servint molt per dies que animicament no estas gaire happy anar al pis i veure com avança tot alegrarme i pensar ja en clau més optimista.

Aquest any 2010 ha estat un any que ha marcat la meva vida, la de la meva família, i sera un punt que marcarà un abans i un després, pero bé aixo tinc ganes d’explicar-ho mes extensament en la propera entrada.

Us deixo un recull de imatges que he nat fent les darreres setmanes de com avancen les obres.

Abrigeu-vos totes i tots!

This slideshow requires JavaScript.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mirant enrere i mirant endavant

Hi ha famílies molt nombroses i molt ben avingudes, i altres famílies que son el contrari, en el meu cas seria un entremitg, amb la mort de mon germà sis anys enrere la família va quedar força coixa, es va notar que ell era un pilar fonamental i bàsic de la família, i més desde que mesos abans mon pare ja anava estan delicat de salut i ell va asumir el paper fonamental en les coses més importants, en cambi jo era diguem que l’ovella negra, el cabra boja, això si era l’estudiant de la família, no tot jo anava a ser negatiu no?

Amb la mort del Jordi l’ovella negra va asumir de cop totes les responsabilitats, ma germana com molts sabeu viu a Madriz ja fa anys, i es complicat fer-se carrec de tot, em va agafar a mí en un moment de precarietat laboral, treballava setmana si setmana no en feines de ETT (empreses de treball temporal) i anava tirant curriculums a totes les productores que sabia de la seva existència, Btv inclosa,  aquesta de forma periòdica, jeje, cada tres mesos crec, pero res, dins del dolent em va anar bé per posar-me al dia de tot el funcionament del poble i controlar totes les coses de mons pares, mon pare encara no estava gaire delicat i em va ajudar bastant en alguns temes, pero amb el temps ja no va poder ser així. Amb el tema del poble miro enrere i se que vaig fer moltes pifies importants, algunes males vendes,  que si mon germà aixeques el cap fotria el crit al cel, “u sento Jordi”, pero bé, va tocar descobrir terrenys de  cultiu que desconeixia,  una de les imatges que m’ha quedat d’aquells dies, que semblen llunyans pero només fa sis anys, es la sensació que em quedava quan mon pare m’explicava detalls de la terra i jo li feia preguntes ingenues sobre el funcionament de les terres i la vida de pagés, com si fos un nen, i mon pare tot i estar delicat de salut i afectat per la mort del Jordi sempre amb un somriure adoctrinant-me, tot i que hi havia cops que posava cara de sorprés com dient “com que no saps això!”, pero bé, aquí estem, vam tirar la família endavant, la meva vida de cabra boja va arribar a la seva fi de cop i volta, sense buscar-ho ni voler-ho ni donarmen compte.

Vaig començar a treballar a Btv quan mes u necessitava, ja no només economicament, sino laboralment, havia deixat una mica aparcat el tema del treball durant gairebé un any donat que m’havia d’ocupar de mons pares i podiar anar tirant del que cobrava de l’atur, la veritat que va ser un atur ben aprofitat, no per fotrem la bona vidorra que fan molts quan pasen per aquesta etapa, sino al contrari, poder aprofitar aquest temps per dedicar-me a fons a altres temes importants que hagues estat imposible poder-mi dedicar amb el poc temps que et queda lliure quant treballes.

Recentment com la majoria sabeu, el 17 de juny, va morir el meu pare, ha estat un cop dur, tot i que estava delicat, la mort de un pare sempre et marca, i més despres dels últims sis anys que m’havia entregat tant en cuidal i fer tot el posible pq no li faltes res ni a ell ni a ma mare, i se i estic tranquil que gràcies a deu no li ha faltat res i ha tingut tot el que ha necessitat, nits d’hospitat interminables en que entre ma mare i jo no l’hem deixat sol ni de nit ni de dia, i en que tot i el seu estat de salut, em aconseguit que en un moment o altre del dia el seu somriure estigues present entre nosaltres, m’estaria estona parlant d’ell, i també de ma mare, que es qui realment esta patint mes que ningú la seva mort, més que la de Jordi, millor dit, ara torna a pasar i a recordar el que va pasar sis anys enrere, patint les dues perdues de dos essers bàsics de la seva vida.

Tot plegat de l’entrada del blog d’avui es perque aquests darrers cuatre mesos me donat compte de la solitud en que estic vivint en aquests moments, que imagino que tothom pasa en un moment o altre de la seva vida,  ja vaig tindre una mica aquesta sensació amb la mort del meu germà, pero aquest cop amb la mort del meu pare ha estat molt més pronunciada.  Amb el temps els amics van quedant pel camí, fan la seva vida i vas perdent el contacte, al igual que amb companys de treball que poc que molt fas una mica d’amistat, i que tot i treballar en el mateix edifici, al cambiar d’horaris i de departaments de feina perds el contacte. Pero on he notat mes aquest pas del temps i deteriorament d’amistat ha estat en les amistats de tota la vida i les més properes i en que els darrers anys més m’havia recolzat,  mai he estat una persona de amistats multitudinaries,  si de molts coneguts i companys, pero hi hagut certes amistats que aquests darrers mesos tot i una mica anar darrere seu buscant una estona per xerrar, o una trucada preguntant-me “com estas?” “tot b?” “et puc ajudar amb algo?”, no ha estat així, el que he dit abans tothom fa la seva vida, pero sempre esperes que la gent mes propera no et falli, i es algo que m’ha dolgut la veritat.

També tinc que reconeixer i agrair tot el suport rebut pels companys del treball, gent de BTV,  no te preu i mai podré agrair tot el suport que em van donar durant la malaltia del pare i durant la seva mort, pasant per la gent de mes amunt, Mar, Vicenç i cúpula tècnica, companys de departament, Bruno, Oscar i Montse, sistemes, Maria, Marta, Xavi, Laura,  gent de producció, redacció i tot BTV en general, inclós de la incorporació mes jove de la plantilla, en Jordi.

No vull oblidar també la gent del poble que ha estat donant suport a la família els darrers anys, també bàsics perque les terres continuin donant el seu fruït, acompany o no el temps, la gent de cal Pubill, en Josep Maria, en Josep Anton i la Pilar.

Família directe es unaltre món, poc i amb una relació bastant distant, la meva mare básica, tant l’un per l’altre, sense ella no hagues tirat endavant aquests mesos, es ella i cuidar d’ella i fer que dintre de tot plegat sigui “feliç”, per diru d’alguna manera el que m’ha motivat a seguir endavant i a lluitar pq no li falti res material ni inmaterial, i sobretot il.lusió per tirar endavant tots els dies i anys que te per viure per endavant per molts d’anys. Amb ma germana, l’Alicia, la relació cada cop es mes distant, el fet de viure en la llunyania mesetaria a la kapital madrileña, i tenim punts de vista molt dispars i que xoquem, pero amb les decisions importants familiars m’ha tocat a mí asumir-ho tot, donat que desde allà ella poc podia fer, i menys ara amb la Júlia, pero que ha provocat cert distanciament, que gràcies a la Júlia a ajudat que no fos tant inmens com es preveia.  Però bé com en totes les famílies, estic segur que amb el temps i tot i la distància recuperarem la complicitat entre germans que hem tingut sempre, es de la poca família directa que em queda com per no lluitar i preocupar-me per ella com hem fet mutuament l’un per l’altre desde que erem petits.

Poca família directe mes hi ha, una tieta i uns tiets i cosins, que estan allà, pero com totes les famílies, que el contacte es poc habitual.

Tot l’escrit d’avui per explicar que tot i que jo aguanto tot el que em tirin, i ja ha quedat demostrat per la gent que em coneixeu, trobo a faltar aquell germà que durant gairebe tota la meva vida ha esta al meu costat ajudant-me i recolzantme en tot, inclus quan he futut grans cagades,  i algun que altre amic, que dubto que arribi a llegir aquest blog. Pero es una etapa nova, que afronto “sol”, i desprès del baixón que he tingut els darrers mesos, amb més ganes de mirar endavant que mai, tot i que noto  com una mica la flama que crema dins meu ha afluixat la seva intensitat.

Quan vaig crear aquest blog fa un mes aprox. l’Angels em va dir que era ideal per desfugar-se i la veritat que certament es així, treure tot el que portes dins, tant les coses mes happys com menys happys.

Aquestes sensacions expresades avui les porto dins fa temps, i la veritat que al principi i en els moments xungus son un enemic dur, pero pasat el temps et tornen mes dur i fort per afrontar el que et vingui, suposo que una etapa més que en un moment o altre pasem tots.

Us deixo dues imatges d’aquest cap de setmana de un dels troços ja sembrats, les fotos son precioses, pero el lloc encara u es més, silenci absolut, interrumput pel so del vent i algun que altre ocell piulejant, tot i el fred, i la olor llunyana de chemeneies enceses del poble que esta a pocs metres d’aquest troç, la olor a terra mullada, feia poca estona que havia plogut, i sensacions que no es poden descriure en paraules.

Bona setmana a tots!

Política? trist, pero no gràcies

Si no fos per les bandaroles que hi ha pel carrer, i perque al treball “pateixo” directament la campanya, ni m’hages enterat que hi ha eleccions, em podrieu dir, que posant la tele u sabria, pero tinc la sort que sense donar-me compte la tele ha deixat de formar part de la meva vida.

Votar aniré a votar, pero la veritat que no sé a qui votaré, no crec amb ningú, ha quedat  demostrat que els polítics siguin del color que siguin van a lo que van, de tontos ells els últims, anys enrere i quan era petit u veia tot diferent, es alló que es diu que els polítics d’abans eren diferents, per a mi sí, mes creibles, suposo perque venien de haver viscut poc que molt una dictadura i èpoques dures del país, pero avui en dia els líders polítics no els arriben a la sola de la sabata als carismàtics Jordi Pujol i Pascual Maragall, ells eren creibles, pero el panorama actual dona de tot menys credibilitat, corrupció, espectacles circens en el parlament com si fosin criatures, promeses incomplertes, ridiculs absoluts en tal de conseguir un vot, on diuen blanc al dia següent per interesos partidistes diuen negre, on tot sembla un guió vomitable i de final previsible, de les tipiques pelicules que anys enrere quan no hi havia tele escombreries feien per la tarda a antena 3, on tothom presumeix de ser d’esquerres i independista de paraula, qui diu d’esquerra diu de centre, pero que amb els fets que es l’important demostren que no saben ni que es l’esquerra ni el centre ni la dreta ni punyetes, on els “líders” van a programes com la noria,  on polítics faxes tertulians habituals de intereconomia van fen campanya “defensant” Catalunya després de fer el contrari en les tertulies.

Interiorment em sento d’esquerres, català dels que més, pero cap grup polític em fa sentir identificat amb ell, ni em dona motius per omplir una urna amb la butlleta dels seus colors, pero ni que sigui en blanc aniré a votar.

 

Deixo algunes fotos del pis per els que encara no heu vist cap foto, a partir de la propera entrada ja aniré penjant més fotos,  un cop comenci tot a cambiar, que espero que sigui en breus setmanes.

 

TOTS SANTS I DIA DELS DIFUNTS.

 

Celebracions per recordar els que ja no hi son o bé dies que fem festa del treball, suposo que per a la majoria será la segona opció.

Aquesta es la meva primera entrada oficial al blog, la primera era una mica de presentació, com vaig dir aniré escribint de tot, no tinc cap idea fixe de quin rumb li donaré, el que cada dia em pasi pel cap quan em posi a escriure segurament, ja es veurà, pero segur que tindrà un aire divertit i alegre, tot i que avui no en serà pas gaire, pero avui sent el dia que es vull fer un homenatge amb molt d’optimisme dins meu al meu pare i al meu germà, allà vaig!

Aprofitant el dia que som avui, tots sants, vull  homenatjar a la gent del meu costat que ha mort, el meu pare fa pocs mesos i el meu germà fa sis anys i mitg, homenatge i expresar com he viscut tota aquesta experiencia, que tots en un moment o altre em pasat o pasarem, sigui de manera mes o menys dura  i cruel.

La veritat que  per a mi personalment el dia dels difunts i de tots sants es una data com qualsevol altre, una mica cada dia tinc present a la gent que estimo i ja no hi es, no em fa falta una celebració per recordals o tindrels presents.

Hi ha molts dies que quan vaig  a Igualada  i agafo la sortida de l’autovia per entrar al polígon sense haver-ho pensat tinc la necessitat d’apropar-me al cementiri, que es troba en el mateix polígon, en els darrers 4 mesos, desde la mort del meu pare,  mes sovint que abans,  no hi ha mes que almenys mi apropi un o dos cops al ninxol on es troven enterrats el Jordi i el pare, i en mitg del silenci amb el so de fons del trànsit de l’autovia que esta a poca distància penso i intento entendre tot plegat, reflexionar sobre com ha nat la meva vida en aquests darrers sis anys i mitg, en les situacions mes recents, els problemes que tinc en aquell moment, en les decisions que tinc que pendre o com enfocar qualsevol inprevist o adversitat,  llavors intento pensar amb com ells afrontarien totes les situacions que em pasen pel cap i que us acabo de comentar, la veritat que m’ajuden molt aquestes escapades, se que pensareu que per a reflexionar no es necessari apropar-me al cementiri, pero suposo que el fet de  anar-hi em fa sentir mes propers a ells, i sobretot la tranquilitat del lloc, hi ha molta gent que li fan respecte o repelus els cementiris, pensareu que soc freaky, pero a mi m’agraden i els hi trobo el seu encant,   en lloc trobareu la pau i la tranquilitat que allà si respira, sense tindre que escaparte de la teva ciutat.

Abans de la mort del meu germà i que el meu pare es poses malalt diguem que jo era l’ovella negra de la family, i ells dos eren els meus pilars, podia estar tranquil que qualsevol problema que tingues sempre estaven ells dos allà, llavors d’un dia per l’altre tot va canviar, la meva vida i el meu món va canviar radicalment sense que ningú m’avises, havia pasat a estar totalment sol i perdent tots els punts de suport i de protecció que havia tingut. Dissabte passat vaig acompanyar a ma mare al cementiri, i vaig fer una vista general enrere de com era i qui era jo, i la veritat que vaig arribar a la conclusió que tot i les desgràcies que han acompanyat a la familia me n’havia sortit mínimament bé, sobretot gràcies a la figura del meu pare i del meu germà, tot i ja no estar vius,  a mirar-me en el seu mirall, es diu així no?, ja m’enteneu, els millors dos exemples que he tingut mai, persones humils que van sacrificar tot per la seva gent.

Aquest es el meu petit homenatge en el dia dels difunts i tots sants, a dues persones que ja no hi son, pero que tot i la seva absència han ajudat a que jo com a persona hagi madurat i hagi pugut fer front a totes les adversitats que els darrers anys la vida m’ha posat davant, se que hagues pugut ensortirmen millor, pero també se que fa sis anys no m’hagues imaginat capaç de resoldre moltes situacions en les que me trobat.

No serveix de res ensorrar-se quan perds algun esser estimat, al contrari, no ens porta enlloc, com es diu, la vida continua, i es massa curta per no gaudir-la, que just es el que la gent que ja no hi es al nostre costat voldrien que fesim, viure la vida feliços.

 

Feliç dia de de tots sants i dels difunts!

 

Us deixo un enllaç de una cançó de Sau, amb una lletra preciosa i que diu molt.

Sau. Fa molt temps que no sé res de tu

 

Tap here to begin writing.

Benvinguts a un nou món, els mons de l’Uri.

Hola,

Fa temps que molta gent volia que fes un blog i anes escrivint i compartint tot el que em pasa pel cap i el que penso, tristors, alegries, acudits, històries, el dia a dia, compartint imatges del meu dia a dia o lligades a la meva vida en un moment o altre del temps,  com cambia el meu entorn, el pis,  crear el meu propi espai on la gent quan hi entri no es quedi indiferent, que comparteixi el que publico dient la seva, i sobretot, que opini i critiqui, sigui positivament o negativament.

Fa poc vaig llegir el blog d’una companya de feina, l’Àngels,  que em va fer acabar d’animar a crear aquest blog que avui començo,  dons aquí va!

Salut!